Avui ha sigut un dia especial. Les ocupacions, les obligacions, la vida, ens força a fer un esforç especial a deixar aquelles coses que ens retenen pel camí. El blog, les aficions, les alegries, son tot coses que passen, que passen i diesen un record que endolceix el pasta i una memoria que es nodrirà de records, vivències, sentiments, sensacions; un passat que imaginem, retoquem, maquillem, sentim. Avui haig d’explicar una cosa: he sentit l’amor, un enamorament inesperat, com els crec jo, però profund i intens.
M’hi he declarat aquest matí, ella s’ha mostrat sorpresa, és una noia especial, molt especial, els ls dels altres no ho sente: jo sí. En el seu somriure, que és com una imatge de felicitat he fixat els meus ulls moltes vegades. Tots dos som especials, som bons cors, gent que ha patit i callat, ha somrigut a les adversitat de la vida: oblidem i perdonem, el temps ho enterra tot, fins i tot les persones...
Això no és una claudicació definitiva, sóc home d’una sola dona, si més no ara per ara, no vull obsesionar-me amb l’assumpte, però crec que, si en un futur, torno a trobar-me en una situació semblant i tot dos hi estem disposats, em sentiré l‘home més afortunat del món.
 

 ¶ 10:46 PM