Després d'unes notes excel-lents en molt bona part i una al-legria molt gran després de passar una tarda venent castanyes amb els meus companys i de sentir-me l'adolescent més feliç del món estic enfonsat, sumit en una depressió monumental: em sento molt malament, com si no fós res, enfonsat. El món s'enfonsa als meus peus. Veig que no podré ser mai d'ells: els vividors, els triomfadors de la vida que tenen diners, fama i amors arreu on van. Van comentar una "juerga" que preparen per l'estiu. Ho tenen tot: risc, diners, SORT, FÍSIC,... El que plantegen, vist des d'un punt de vista totalment serè, és un sense-sentit total una aberració. Però, per una vegada a la vidam, m'he sentit viu, anhelant un perill, una vivència especial, al límit, aparentant un risc nul. Però sóc realista. M'hauré de tancar en el meu cau, ple de records d'un passat que no existeix, d'electrònica que ja no m'importa, escoltant la ràdio a la meva habitació, plena de fusta fosca per les parets amb una llum fluorescent, plorant desconsoladament per què havia d'obrir els ulls. Abans estava content pensant que un dia podria vèncer la necessitat de ser absorbit per la societat actual. Si tingués calés i pogués, me n'aniria a viure a una casa aïllada als pirineus, sense televisió, gairebé sense ràdio i tot, en una soledat profunda o en companyia de la noia que estimés i m'estimés, vivnt feliços "lluny de la Terra Baixa".

M'agradaria saber què és tenir èxit de debò a la vida, sentirme com els "vividors" que ho tenen tot. Abans pensava que, tenint una mica més de diners que els altres, podia arribar a fer-me il-lusions de sentrime tranquil. Però n puc llutiar contra una prepotència tan gran, un èxit tan immediat i rotund, però sobretot no puc lluitar contra la superoritat de recursos materials. Abans veia als vivdors com unes persones que tenien l'equilibri idoni a la vida: els estudis correctes, els diner que necessitaven, el fisic més que sobrat i les relacions socials excel-lents. Després vaig pensar en el rei de llauna quan veig veure al pobre vividor que vaig conèixer, el màxim model de la meva vida fins que el vaig veure pobre, fumant (no sé què fumava...) i vaig pensar que la meva vida tenia un equilibri més adequat i vaig deixar-me estar d'ídols. Però ha passat que ara quan veus que també n'hi ha que tenen diners, que tenen poder se't gira la truita, penses que té sort: preparant-se una juerga d'una setmana a eivissa en una casa sense gaires veins, amb mig quilo de peles a la butxaca i un cotxe car a la porta. Cada vegada me'n convenço més de la inverosimilitud d'aquest plan però ho diu i i repeteix en sèrio. Penso on podem assolir l'equilibri la vida, si té sentit passar la vida com un amargat o llançar-se a viure la vida, deixar-se emportar per aquesta nova manera de viure tan sintètica, falsa, sense il-lusió ni amor com abans. Però estic sol i això és el que em fa sentir pitjor de tot.  

 ¶ 10:47 PM