La meva vida s'està convertint en un horari perpetu: el meu temps lliure va minvant. Em costa molt vèncer les ganes de conectar-me a internet i navegar. És odiós aquest deteriorament progressiu del nostre temps disponible. M'encanta recordar la meva mare parlant de quan treballava i explicant-me el tarannà de la gent llavors. És com l'anunci d'un medicament que s'emet ara per televisió que parla de la rapidesa amb què passa la vida i diu "Stop!". Jo també dic "STOP!!": ara més que mai vull gafar-me les coses amb calma, m'horroritza pensar en la fredor amb què passen les coses, la vida.
La gent no sol prendre's la vida amb calma i il-lusió. Ara solem fer les coses:
... ràpid i depressa: és més important la quantitat que la qualitat
... sense reflexionar (irreflexivament): fem les coses sense pensar-les i sovint perquè "tothom ho fa".
Suposo que aquest plantejament tan fatalista de la vida no és aplicable ni a tot ni a tothom, però sóc un nosàlgic del passat. Sempre emsembla millor el que ha sigut, m'està més bé el que és i m'horroritza què serà demà. Però bàsicament sóc un nostàlgic dels anys 70 i els anys 80 a Espanya. L'altre dia vaig veure a la biblioteca un llibre de TV3 fet el 86-87 i m'hi vaig quedar enganxat. Sóc un enamorat d'aquells anys, anys on predominava el "poc, car, però bo": l'època que es pagava més per tenir qualitat, la gent tenia especial cura a l'hora de vestir-se, s'havia de suar la cansalada per fer els efectes especials d'una pel-licula, dues persones que es trobaven en un ascensor parlaven, la gent mirava "UN, DOS, TRES" cada vespre dels divendres, els excel-lents shows de la Raffaella Carrà,... Una infinitat de coses, estils primituis, més lliures, però més lograts i treballats que ara. No em pregunteu per què, però jo em sento estafat, injustament estafat, tenint tanta devoció per aquelles èpoques no havre-es viscut en pròpia pell,...
Sempre he volgut vèncer aquesta "adicció", però mai he pogut. Sóc molt pessimista amb el present i n'estic cansat de sentir tot males notícies, que no surti al Top 100 de musica cap canço amb una lletra alegre com les dels anys 80, que això proliferava, tant com l'elelgància (el glamour de verdader, no el que vivim ara). En definitiva, si t'explico que els m'encisen els dies de tormenta i m'enamora la llum de la lluna plena o del cel en plena nit i has llegit Bécquer deudiràs que la meva ideologia s'costa a la ideologia romanticista. M'ha costat molt acceptar-ho però sóc un sentimental perdut en un món ple de fredor. Estic molt cansat de tot, voldria seguretat i tranquilitat d'esperit... 

 ¶ 4:51 PM

Ser adolescent no és tan bonic com "ho pinten" els mitjans de comunicació. Cada dia sen's plategen una infinitat de dubtes, la vida ens passa amb una rapidesa increíble, sobretot amb el boom d'internet. S'ha de madurar i prendre moltes decisions, pensar i no pesnar, jutjar o romandre al-liè als fets,... Tot això es resumeix en una pregunta enganyosament senzilla : Què es pot considerar bé i què mal? Jo encara profunditzo més la pregunta: ...respecte de què? És relativament senzill "instruir" ideològicament una persona jove, amb poca experiència, que no sap bàsicament què és el bé i què el mal- qui sap si la gent gran tampoc ho sap-. Gran és la quantitat d'informació que "processem" els adolescents: la televisió, els amics, la família (considero això com un entorn ja de molt baixa influència), l'entorn,... És impossible prendre decisions amb una total seguretat per a mí. Per exemple, una persona amb una ideologia política concreta pot pensar que la seva "és la bona": tohom pensa que la ideologia política que defensa és la correcta, però jo dic: i si no hi ha una ideologia política que sigui del tot "correcte" i respecte de què? La vida és un gran dilema diari: als 16 anys descobreixes que la vida és una pila de dilemes i que, la cosa no és què és el bé i què no, sino respecte de qui i què,... La qüestió seria que ens ho prenguéssim amb calma... 

 ¶ 11:06 PM

Avui me n'he adonat que el temps se'ns gira contra nosaltres. Ha passat una setmana i he deixat la bitàcola desatesa. Em sap greu. Espero dedicar-hi més temps. Suposo que com a conseqüència de la dificultat dels estudis hauré de publicar una vegada per setmana. 

 ¶ 10:51 PM