Nedstat Basic - Free web site statistics
TL KM rja [TAL COM RAJA]
29/01/2004
  en-amor-at

Avui ha sigut un dia especial. Les ocupacions, les obligacions, la vida, ens força a fer un esforç especial a deixar aquelles coses que ens retenen pel camí. El blog, les aficions, les alegries, son tot coses que passen, que passen i diesen un record que endolceix el pasta i una memoria que es nodrirà de records, vivències, sentiments, sensacions; un passat que imaginem, retoquem, maquillem, sentim. Avui haig d’explicar una cosa: he sentit l’amor, un enamorament inesperat, com els crec jo, però profund i intens.
M’hi he declarat aquest matí, ella s’ha mostrat sorpresa, és una noia especial, molt especial, els ls dels altres no ho sente: jo sí. En el seu somriure, que és com una imatge de felicitat he fixat els meus ulls moltes vegades. Tots dos som especials, som bons cors, gent que ha patit i callat, ha somrigut a les adversitat de la vida: oblidem i perdonem, el temps ho enterra tot, fins i tot les persones...
Això no és una claudicació definitiva, sóc home d’una sola dona, si més no ara per ara, no vull obsesionar-me amb l’assumpte, però crec que, si en un futur, torno a trobar-me en una situació semblant i tot dos hi estem disposats, em sentiré l‘home més afortunat del món.
 

 

03/11/2003
  Tristesa, melancolia,...

Després d'unes notes excel-lents en molt bona part i una al-legria molt gran després de passar una tarda venent castanyes amb els meus companys i de sentir-me l'adolescent més feliç del món estic enfonsat, sumit en una depressió monumental: em sento molt malament, com si no fós res, enfonsat. El món s'enfonsa als meus peus. Veig que no podré ser mai d'ells: els vividors, els triomfadors de la vida que tenen diners, fama i amors arreu on van. Van comentar una "juerga" que preparen per l'estiu. Ho tenen tot: risc, diners, SORT, FÍSIC,... El que plantegen, vist des d'un punt de vista totalment serè, és un sense-sentit total una aberració. Però, per una vegada a la vidam, m'he sentit viu, anhelant un perill, una vivència especial, al límit, aparentant un risc nul. Però sóc realista. M'hauré de tancar en el meu cau, ple de records d'un passat que no existeix, d'electrònica que ja no m'importa, escoltant la ràdio a la meva habitació, plena de fusta fosca per les parets amb una llum fluorescent, plorant desconsoladament per què havia d'obrir els ulls. Abans estava content pensant que un dia podria vèncer la necessitat de ser absorbit per la societat actual. Si tingués calés i pogués, me n'aniria a viure a una casa aïllada als pirineus, sense televisió, gairebé sense ràdio i tot, en una soledat profunda o en companyia de la noia que estimés i m'estimés, vivnt feliços "lluny de la Terra Baixa".

M'agradaria saber què és tenir èxit de debò a la vida, sentirme com els "vividors" que ho tenen tot. Abans pensava que, tenint una mica més de diners que els altres, podia arribar a fer-me il-lusions de sentrime tranquil. Però n puc llutiar contra una prepotència tan gran, un èxit tan immediat i rotund, però sobretot no puc lluitar contra la superoritat de recursos materials. Abans veia als vivdors com unes persones que tenien l'equilibri idoni a la vida: els estudis correctes, els diner que necessitaven, el fisic més que sobrat i les relacions socials excel-lents. Després vaig pensar en el rei de llauna quan veig veure al pobre vividor que vaig conèixer, el màxim model de la meva vida fins que el vaig veure pobre, fumant (no sé què fumava...) i vaig pensar que la meva vida tenia un equilibri més adequat i vaig deixar-me estar d'ídols. Però ha passat que ara quan veus que també n'hi ha que tenen diners, que tenen poder se't gira la truita, penses que té sort: preparant-se una juerga d'una setmana a eivissa en una casa sense gaires veins, amb mig quilo de peles a la butxaca i un cotxe car a la porta. Cada vegada me'n convenço més de la inverosimilitud d'aquest plan però ho diu i i repeteix en sèrio. Penso on podem assolir l'equilibri la vida, si té sentit passar la vida com un amargat o llançar-se a viure la vida, deixar-se emportar per aquesta nova manera de viure tan sintètica, falsa, sense il-lusió ni amor com abans. Però estic sol i això és el que em fa sentir pitjor de tot.  

 

15/10/2003
  Esgotament

La meva vida s'està convertint en un horari perpetu: el meu temps lliure va minvant. Em costa molt vèncer les ganes de conectar-me a internet i navegar. És odiós aquest deteriorament progressiu del nostre temps disponible. M'encanta recordar la meva mare parlant de quan treballava i explicant-me el tarannà de la gent llavors. És com l'anunci d'un medicament que s'emet ara per televisió que parla de la rapidesa amb què passa la vida i diu "Stop!". Jo també dic "STOP!!": ara més que mai vull gafar-me les coses amb calma, m'horroritza pensar en la fredor amb què passen les coses, la vida.
La gent no sol prendre's la vida amb calma i il-lusió. Ara solem fer les coses:
... ràpid i depressa: és més important la quantitat que la qualitat
... sense reflexionar (irreflexivament): fem les coses sense pensar-les i sovint perquè "tothom ho fa".
Suposo que aquest plantejament tan fatalista de la vida no és aplicable ni a tot ni a tothom, però sóc un nosàlgic del passat. Sempre emsembla millor el que ha sigut, m'està més bé el que és i m'horroritza què serà demà. Però bàsicament sóc un nostàlgic dels anys 70 i els anys 80 a Espanya. L'altre dia vaig veure a la biblioteca un llibre de TV3 fet el 86-87 i m'hi vaig quedar enganxat. Sóc un enamorat d'aquells anys, anys on predominava el "poc, car, però bo": l'època que es pagava més per tenir qualitat, la gent tenia especial cura a l'hora de vestir-se, s'havia de suar la cansalada per fer els efectes especials d'una pel-licula, dues persones que es trobaven en un ascensor parlaven, la gent mirava "UN, DOS, TRES" cada vespre dels divendres, els excel-lents shows de la Raffaella Carrà,... Una infinitat de coses, estils primituis, més lliures, però més lograts i treballats que ara. No em pregunteu per què, però jo em sento estafat, injustament estafat, tenint tanta devoció per aquelles èpoques no havre-es viscut en pròpia pell,...
Sempre he volgut vèncer aquesta "adicció", però mai he pogut. Sóc molt pessimista amb el present i n'estic cansat de sentir tot males notícies, que no surti al Top 100 de musica cap canço amb una lletra alegre com les dels anys 80, que això proliferava, tant com l'elelgància (el glamour de verdader, no el que vivim ara). En definitiva, si t'explico que els m'encisen els dies de tormenta i m'enamora la llum de la lluna plena o del cel en plena nit i has llegit Bécquer deudiràs que la meva ideologia s'costa a la ideologia romanticista. M'ha costat molt acceptar-ho però sóc un sentimental perdut en un món ple de fredor. Estic molt cansat de tot, voldria seguretat i tranquilitat d'esperit... 

 

06/10/2003
  Filosofia dels 16

Ser adolescent no és tan bonic com "ho pinten" els mitjans de comunicació. Cada dia sen's plategen una infinitat de dubtes, la vida ens passa amb una rapidesa increíble, sobretot amb el boom d'internet. S'ha de madurar i prendre moltes decisions, pensar i no pesnar, jutjar o romandre al-liè als fets,... Tot això es resumeix en una pregunta enganyosament senzilla : Què es pot considerar bé i què mal? Jo encara profunditzo més la pregunta: ...respecte de què? És relativament senzill "instruir" ideològicament una persona jove, amb poca experiència, que no sap bàsicament què és el bé i què el mal- qui sap si la gent gran tampoc ho sap-. Gran és la quantitat d'informació que "processem" els adolescents: la televisió, els amics, la família (considero això com un entorn ja de molt baixa influència), l'entorn,... És impossible prendre decisions amb una total seguretat per a mí. Per exemple, una persona amb una ideologia política concreta pot pensar que la seva "és la bona": tohom pensa que la ideologia política que defensa és la correcta, però jo dic: i si no hi ha una ideologia política que sigui del tot "correcte" i respecte de què? La vida és un gran dilema diari: als 16 anys descobreixes que la vida és una pila de dilemes i que, la cosa no és què és el bé i què no, sino respecte de qui i què,... La qüestió seria que ens ho prenguéssim amb calma... 

 

05/10/2003
  Falta temps!

Avui me n'he adonat que el temps se'ns gira contra nosaltres. Ha passat una setmana i he deixat la bitàcola desatesa. Em sap greu. Espero dedicar-hi més temps. Suposo que com a conseqüència de la dificultat dels estudis hauré de publicar una vegada per setmana. 

 

29/09/2003
  1978

El món gira vers la política. Ara que he començat batxillerat en una escola una mica més "gran" de la que estava abans he pogut veure amb els meus ulls i sentir amb les meves orelles les conseqüències de pensar (ja no dic ni actuar ni manifestar) uns ideals polítics. Divendres a la matinada va haver-hi una baralla entre policies i joves en una "festa" pel tancament d'un bar. La descripció dels fets per diversos testionis m'ha gelat la sang. No vull valorar l'actitud d'uns i altres, però creia tots aquests esdeveniments com a història, una realitat passada. Però quan sents que algú amenaça la gent amb una arma de foc i els policies no fan cas degut als possibles ideals de la gent que sovintejava el bar és molt greu. És molt greu que la gent es baralli d'aquesta manera (ja no dic que fóssin uns o altres qui comencéssin a rebel-lar-se) per una acte "no autoritzat" no pot ser motiu perquè la gent s'enfronti amb aquesta violència contundent i barata. Això sembla el "retorn" del passotisme i aliança dels policies amb els grups "espanyolistes" propi dels temps de la . Ja no és demanar la idenpendència, és demanar la Pau i la calma. Es pot dir que aquella tramquilitat de ser "apolític" s'ha esvaït, és ocsa de l'altra escola, del passat, d'on ve donat el problema també (és tan complicada la vida, oi?). 

 

28/09/2003
  Progrés i final

Fet. La pàgina ja està penjada a bitàcoles.net i allà romandarà. Penso que la cosa més important en aquetsa vida és arribar a la felicitat o a la sensació més propera. Si més no aquí tinc una mica de calma i serenitat, el meu lloc. Si vull i hi ha temps, publicaré alguna "entrevista" amb mi mateix, perquè qui visiti la meva bitàcola tingui la possibilitat de saber com sóc, tot i que, degut al meu insgnificant optimisme, no crec que siguin flors i violes, sempre temo lo piotjor i succeix. 

 

27/09/2003
  Vida

En un intent desesperat de tenir llibertat d'expressió publico aquest blog sense cap pretensió de res, qui sap si posaré llibre de visites, però sàpigues que aquesta publicació és totalment anònima, no tinc pensat donar cap dada personal meva, poder un correu electrònic per si vols deixar algun comentari però encara no sé què faré. Tinc una pàgina personal pròpia sense anuncis, ni res de res, però ara que la coneix tots els que m'envolten no puc dir res que pogui ser "utilitzat en contra meva", o sigui. que la meva pàgina personal de "oficial" s'ha covertit en un mirall del que jo sóc davant dels altres, no el meu projecte de "lliure expressió personal". Aquesta pàgina [de moment] no té comptador de visites. Només tú saps que la meva pàgina existeix. No ho sap ningú que conec: ni els meus pares ni familiars ni els meus millor amics ho saben: només tú. Per presentar-me una mica, la meva ideologia és com de l'epoca "romàntica" soc melancòlic per naturalesa i em resigno a pensar que lo més proper a la perfecció se m'ha negat, que els anys 70' i 80' que voldria haver viscut ara se m'han negat. No em veig molt realitzat a la vida. Em costa agafar hàbits, però els trecno molt fàcilment. Tot tal com raja, de filòsof a lector, sense secrets: una vida al descobert. 

 

BLOG PERSONAL,LA MEVA VIDA AL DESCOBERT.

ARCHIVES
09/2003 - 10/2003 / 10/2003 - 11/2003 / 11/2003 - 12/2003 / 01/2004 - 02/2004 /


Powered by Blogger